DE CATILINAE CONIURATIONE
NAM VIRTUS CLARA AETERNAQUE HABETUR. (...) SED MULTI MORTALES, DEDITI VENTRI ATQUE SOMNO, INDOCTI INCULTIQUE VITAM SICUTI PEREGRINANTES TRANSIERE.

lunes, 3 de diciembre de 2007

Properci: poesia, sintaxi i mètrica.


Sext Properci (Sextus Propertius 50-15 ca. a.C) va nàixer Assís dintre d'una família benestant. El poeta conta a les seves elegies algunes coses de la seva vida enmig dels molts i turbulents sentiments amorosos que el dominaren. Gràcies a les seves referències sabem que fou víctima de les redistribucions de terres arrel de la Guerra de Perugia per part dels triumvirs. Un cop a Roma va tenir molta vinculació amb el cercle cultural del protector Mecenes, a l'hora que també s'enamorà d'una tal Hòstia, la immortal Cynthia dels seus poemes: un amor i un desamor narrat en clau poètica al llarg de la tota la seva obra. No obstant això i per això, hi ha poemes també d'exaltació nacionalista en favor de les reformes propugnades per August. Una sola destinatària dels seus carmina -- Cynthia prima fuit, Cynthia finis erit, I, 12, 20-- i un abundant repertori de mitologia són les diferències --entre d'altes-- que hi ha amb l'altre gran poeta del moment, Tibul.
El problema de la sintaxi em fou presentat pel meu professor de Grec i ara company en la tasca docent, Paco Triviño. I, és clar, la vena filològica que ens corre per tot el cos va fer que ens posarem a pensar sobre aquesta qüestió. Per això, un cop feta la corresponent introducció sobre Properci, comentaré tot seguit els versos de l'elegia que presenten la dificultat sintàctica, encara que no gaire, als quals, si no es presta un poc de cura, pot passar desapercebuda aquesta qüestió. Els versos, la referència dels quals és I, 19, 13-14, són els següents: Illic formosae veniant chorus heroinae,// quas dedit Arguivis Dardana praeda viris.
En primer lloc, cal localitzar el problema en qüestió: chorus, nom de la segona declinació -- no pot ser de la quarta perquè els diccionaris ho desmenteixen-- que está en nominatiu singular i és, teòricament, el subjecte del verb veniant. A més a més, tenim formosae heroinae que no pot ser genitiu ni datiu singular perquè després a l'oració de relatiu tenim quas, l'antecedent de la qual és precisament formosae heroinae. Per tant, aquest sintagma és nominatiu plural. A més a més, cal dir que l'aparat crític de l'edició de Alma mater no aporta gaire informació sobre aquest assumpte, atés que només posa la variant veniat per a veniant, amb la qual cosa tornaríem a fer la mateixa pregunta: com pot tenir un verb en plural -- o singular si fem cas de l'aparat crític-- un nominatiu --subjecte?-- en singular i un altre nominatiu en plural ?
Un cop en aquest punt, cal mirar en primer lloc les traduccions que tenim. Per la seva part, l'edició de Alma Mater a càrrec de els professors Antonio Tovar i Maria T. Belfiore fa la següent traducció: "Hasta allí podrían venir las bellas heroínas que dió el despojo de Troya a los héroes argivos". Una traducció on es pot comprovar que el chorus està omés. No obstant això, una versió més fidel a l'original llatí és la que proposa el professor Antonio Ramírez Verger a l'editorial Gredos: "Allí lleguen a coro las hermosas heroínas, las que el botín de Troya entregó a los héroes griegos". Aquesta traducció va encendre tots els llums per tal de resoldre el problema. En efecte, chorus com a complement predicatiu del subjecte que seria formosae heroinae, interpretació que quadra a la perfecció amb l'edició crítica de "Alma Mater perquè no posa comes -- i un complement predicatiu no les necessita--a chorus.
Ara bé, el professor Ricardo Hernández de la Universitat de València, després d'haver-li consultat aquesta qüestió purament filològica per la meva part, em va suggerir una altra interpretació: chorus subjecte per concordança ad sensum de veniant, atés que és un nom que representa una col·lectivitat, i aposició formosae heroinae. També es pot invertir aquest raonament, formosae heroinae com a subjecte i aposició chorus. No obstant això, aquesta darrera interpretació sí que plantejaria un problema d'edició textual que és el següent: llavors chorus hauria d'anar entre comes. Val a dir que l'edició del text d'una obra clàssica és interpretació purament personal de cada editor.
Tanmateix, si hem cregut que el problema ja estava resolt, ens equivoquem perquè falta l'escansió mètrica peculiar d'aquest vers ja de per si enrevessat. L'escansió d'aquest dístic elegíac --hexàmetre més pentàmetre, recordem-- és la següent: --/--/- vv/-vv/--/--//-vv/--/-/-vv/-vv/-. La cesura és a l'hexàmetre la pentemímera -- també pot ser la heptemímera--, i al pentàmetre. I al pentàmetre la pentemímera. Però la pregunta, que encara no he resolt, és: ¿per què el cinqué peu, el qual serveix per a marcar el ritme i per això sol estar gairebé sempre en dàctil, aquí es troba en espondeu, en un poema on, a més, la realització d'aquest peu en la resta dels versos és dàctil?
Com es pot veure, la filologia és immensa, encara que sovint es perd en discusions bizantines com aquesta. No obstant això i per això precisament, és tant important la cultura grecorromana i el seu llegat, perquè d'una paraula, d'un vers podem traure rius de tinta.

1 comentario:

Anónimo dijo...

WoOla!!

mira a qien tenemos aqi! si es xavii

q pasa??

dando cultura general a todos eeh jajaja

una lastima no ser alumna tuya, nos abriamos llevado bien jejej

pues nda, aqi te pongo un comentario q andas un poco escaso de ellos y xq me lo as pedido

x cierto, felcidades otra vez! [03/12/07]

adeuuu bss