Jesús antes de Cristo

Recientemente leí una artículo sobre Pablo de Tarso --¿de dónde era?, premio para el que lo adivine-- y allí me sorprendió saber que ha habido un error en la cronología sobre el año en que se considera que nació Jesucristo. Pero, primero daré un rápido repaso de este asunto.
En la antigüedad clásica se fechaba en Grecia a partir del año en que empezaron los Juegos Olímpicos -- 776 a.C.-- y en Roma a partir de la fundación de la Ciudad -- 753 a.C--. Este sistema se mantuvo hasta el siglo VI d.C. cuando el Papa Hormisdas enccargó al monje Dionisio el Exiguo --¿ en qué ?me pregunto yo-- que estableciera el año del nacimiento del Redentor como el primero de la "nueva" Era cristiana.
Yeshua ben Iosef o Jesús hijo de José -- Yeshua significa 'Jehová es el Salvador'-- nació el mismo año en que murió Herodes el Grande -- 4 a. C.-- y, además, el abad Dionisio dejó de contar en sus cálculos cuatro años de gobierno del emperador Cayo Octavio Turino, más conocido como Augusto. Por tanto, Jesucristo parece que nació aproximadamente --pues en esto hay disparidad de opiniones entre los eruditos-- hacia el 749 ab urbe condita o ,lo que es lo mismo, el 4 a.C. Y, por si no fuera bastante, Dionisio también se equivocó en la época del año en que nació el Ungido --Christus, tiene ese significado en griego--, ya que estudios recientes sitúan finales de agosto como la época en la que probablemente se produjera la Natividad del Señor.
No obstante, el peso de la tradición -- paradójicamente pagana-- hizo que el sistema ideado por el Papa Hormisdas no se impusiera hasta el 742 d.C. --y eso en Occidente, pues Oriente tuvo que esperar al siglo XVI para adoptarlo--.
Por tanto, si tuvieramos que ceñirnos a la realidad académica de los hechos, tendríamos que comernos los turrones y demás dulces navideños en pleno agosto y hacer clase -- de griego y latín, sobre todo-- hasta prácticamente el último día del año, entre otras cosas. Por suerte, el sistema cronológico del a.C. y d.C y las creencias católicas se impusieron con el tiempo en muchos espacios del mundo y éstas se han convertido ahora en la tradición. Y cambiar una tradición cuesta, como hemos visto, mucho tiempo y esfuerzo.

NI REIS NI MAGS, PERÒ SÍ D'ORIENT

Quan vaig preparar el tema de l'origen del cristianisme per a l'assignatura d'Alternativa a la Religió de tercer d'E.S.O., i vaig tornar a llegir els evangelis del Nou Testament, edició trilingüe de la B.A.C. de Jose María Bover i Jose O'callaghan, em vaig endur una sorpresa --la primera-- perquè el passatge de l'adoració dels "Reis Mags" tan sol apareixia a l'evangeli de Mateu. Aleshores, vaig recórrer al text en grec i llatí --cal dir que primer vaig llegir-lo en castellà-- i em vaig dur una segona sorpresa: el text tant en grec com en llatí no fa cap menció pel que fa a la condició de reis d'aquests personatges. Únicament, Mateu qualifica com a rei -- βασιλέως i rex-- a Herodes el Gran, a aquests individus, en canvi, els anomena μάγοι i en la versió llatina Magi -- fixeu-vos en la diferència entre majúscula i minúscula que presenta l'edició, pot ser també un indicatiu?--. Llavors, vaig pensar d'acudir als diccionaris per tal d'esbrinar el seu significat, atés que a ull nu la qüestió era difícil de pair. Car, els diccionaris m'oferien l'accepció de mag que tots coneixem, però també --i tercera sorpresa-- la versió de sacerdot, savi de Pèrsia, lloc que, casualment, està ubicat ἀπὸ ἀνατολῶν, ab oriente per als amants del llatí , per citar les paraules que hi ha al mateix text.
Per tant, i en conclusió, nenes i nens, el "reis mags" ni són reis ni mags: han esdevingut reis per art de màgia. Això sí, tots tres són d'Orient.

GOLFUS LATINUS IN VALENTIA

No fa gaire, concretament el dia de la Grossa de Nadal --i això no va per ningú-- vaig fer un viatge a València per tal de veure el recentment inaugurat Museu L'Iber, al carrer Cavallers enfront del Teatre Talia. Les meves expectatives eren ja de per si mateixa molt bones, atès que durant les Jornades de Cultura Clàssica a Sagunt vaig participar en un taller de miniatures presentat pels membres del museu. No obstant això, vaig quedar bocabadat quan vaig visitar-lo, perquè és més impressionant del que hom pot pensar-se.
En efecte, quatre euros val l'entrada, però el seu valor ecònomic no reflexa la sensació d'estupor i satisfacció que provaca veure maquetes com la Batalla d'Almansa -- recordeu " si el mal ve d'Almansa a tots alcança"--, o l'Abraç de Vergara, entre d'altres maquetes. El detall de les figuretes és d'una qualitat realment excepcional, amb la qual cosa la fidelitat històrica ix guanyant. Hi ha maquetes no sols de moments històrics concrets sinó també de pasatges com ara Tiberi a Capri o la representació d'un triomf romà i figuretes soltes com ara la de Jordi Pujol, Joan Carles I, W. Churcill etc. A més a més, aquestes figuretes no representen tan sols a personatges famosos, també hi ha soldadets de plom anònims de la II República, de la II Guerra Mundial o simplement hoplites grecs o guerrers escites.
El Museu està ubicat en una casa de caire senyorial de la burgesia valenciana de començament de segle XX-- no sóc un entés en la matèria així que si algú llig açò i vol fer alguna esmena, endavant--, la qual cosa posa encara més de relleu el seu caràcter totalment artístic i cultural. A més a més el museu disposa d'una tenda, que encara no és gaire completa però que segons els seus encarregats poc a poc anirà incorporant activitats i materials nous. Sento molt decepcionar si algú esperava que pugueren vendre figuretes de plom com les exposades al museu. Encara no, però no s'ha de descartar com a una opció de futur. No obstant això, no deixeu de visitar-la perquè no se sap mai quina sorpresa us podria reservar.
En resum, una visita molt i molt recomanable no sols per a la gent de clàssiques sinó també per als professors d'història, i per al públic en general, és clar.

SAN SILVESTRE

Se despide el 2007 ya. Un año más para el cómputo de estadísticas y para la historia: en efecto, somos dueños de nuestros actos en la medida en que se nos recuerda por ello ya sea oralmente, o a través la escritura. Ovidio inmortaliza este pensamiento en el epílogo de sus Metamorfosis con unos bellos versos: nomenque erit indelebile nostrum, //quaque patet domitis Romana potentia terris, //ore legar populi, perque omnia saecula fama, //siquid habent veri vatum praesagia, vivam. (Ov, Met, 15, 876 ). En efecto, es un pensamiento muy romano el hecho de que lo que hacemos en vida tiene su eco en la posteridad. Pues bien, cada 31 de Diciembre se celebra por todo el mundo la festividad de San Silvestre con las ya de sobra conocidas carreras benéficas: Madrid, Nueva York etc.
San Silvestre (270-335 d.C.) fue el sucesor en el trono papal de San Melquíades y vivió en una época de absoluta libertad de culto para la Iglesia tras el Edicto de Milán promulgado por el emperador Constantino en el año 313. Además su pontificado tuvo especial relevancia porque fue el Papa que convocó el Concilio de Nicea el 325 donde se fijó el Credo católico. Según cuenta la tradición, tras ser curado de la lepra por el vicario de Cristo, Constantino le regaló los terrenos y la ayuda económica necesaria para levantar la Basílica de San Juan de Letrán --también conocida como Cristo Salvador--, sede a partir de ese momento del gobierno papal hasta que la corte se trasladó a Aviñón. A San Silvestre se le atribuye la conversión oficial al cristianismo del emperador Constantino mediante su bautismo in extremis. San Silvestre murió un 31 de diciembre y lo hizo ya en calidad de Santo. Por ese motivo, hoy se celebra en todo el mundo su festividad con las ya famosas y saludables carreras bautizadas con el nombre de San Silvestre. Un recuerdo para la posteridad ganado a base milagros y/o "conquistas legales".

Bona Saturnalia omnibus

¿Qué sería de la sociedad actual sin cultura clásica? En efecto, la pervivencia grecorromana se puede palpar en multitud de aspectos, aunque en muchos casos ha sobrevivido hasta nuestros tiempos a través de otros ropajes. Es el caso de la Navidad, fiesta cristiana en la que se celebra el nacimiento de Jesús -- si tal como dicta la doctrina efectivamente se produjo en estas fechas-- entre otras cosas. El cristianismo, una vez implantado de manera oficial en el Imperio Romano, hizo que las fiestas, templos y demás costumbres paganas o bien quedaran en el olvido --cuando no destruidas, como en el caso de estatuas y templos-- o bien se resemantizaran con contenido cristiano.
Pues bien, la navidad cristiana guarda relación con las fiestas romanas conocidas como Saturnales. Éstas se celebraban el 17 de diciembre y a partir del siglo I d.C. se prolongaron durante varios días. Sus orígnes son oscuros, pero se conoce que durante estos días no había sesiones del Senado -- pimera coincidencia con la actualidad--, se celebraban banquetes --segunda-- , se permitían los juegos de azar y se realizaban sorteos de lotería -- tercera-, se liberaban a prisioneros, se intercambiaban regalos -- cuarta-- e incluso los esclavos podían hacer de amos durante un día. Esta última costumbre pervive hoy con el nombre del Día de los Santos Inocentes, en el que la disciplina se relaja un tanto. Con la implantación del cristianismo, estas fiestas fueron sepultadas bajo el tamiz de la doctrina oficial de la Iglesia, y, de esta manera, se pasó a celebrar el nacimiento de Jesús. Si bien es verdad que algunas reminiscencias paganas de estas fiestas quedaron incorporadas en la celebración del cambio de año.
Por tanto, como el original suele ser mejor que la copia -- y en este caso lo es--yo os deseo a todos unas BONA SATURNALIA.

GOLFUS LATINUS IN TARRACONE, UBI VER AETERNUM EST

El passat pont vaig estar durant dos dies a la ciutat de Tarragona, "capital" de món romà durant l'estada de Octavi August (27-25 a.C.). Plini el Vell la defineix com a Opus Scipionum a la seva Naturalis Historia 3,21,5. Car, fou al segle III a.C, durant la Segona Guerra Púnica (218-201 a.C), quan el general Gneu Corneli Escipió ocupà amb les seves legions el territori i establí una base militar i logística contra el cartaginesos al costat d'una antic poblat ibèric. La ciutat experimentà un creixement quan fou elevada per Octavi August a la categoria de capital de la provincia Hispania Citerioris al segle I a.C., ja que, d'acord amb la seva nova categoria, s'inicià un programa d'obres públiques per a les seves necessitats administratives, polítiques i religioses. Durant l'Imperi, Tarraco gaudí d'una notable prosperitat i fou visitada pels emperadors Adrià (123-124 d.C.), el qual sembla que la definí com a civitas ubi ver aeternum est ("ciutat on la primavera és eterna"), i Septimi Sever (178 d.C). No obstant això, com a conseqüència de la crisi del segle III d.C. Tarraco començà una etapa de recessió i decadència. Per això, a finals del segle III i al llarg del segle IV, no sols s'abandonaren edificis com el Fòrum o el Teatre, sinó que també l'establiment del cristianisme provocà la reutilització dels espais fins aleshores pagans amb finalitats religioses cristianes, administratives etc. Quan l'Imperi Romà d'Occident caigué l'any 476 d.C., Tarragona perdé la categoria de capital de província i passà a formar part del regne visigot de Tolosa. No obstant això, continuà amb el seu paper religiós preponderant perquè era la seu del bisbe metropolità.
Un cop feta aquesta breu introducció, cal dir que la meva visita va incloure l'aqüeducte de Ferreres, la Torre dels Escipions i el Museu Arqueòlogic on vaig realitzar un exhaustiu recull fotogràfic de les principals peces que hi ha allí exposades amb la seva corresponent explicació. I, com a servei públic que és aquest blog, poc a poc aniré desant l'enllaç per tal de descarregar-les per a tot aquell que li puga interessar. Incorporaré també, quan puga, fotografies d'altres estades a la ciutat --com ara durant les jornades de Tarraco Viva al maig-- i desaré més material. A més a més, abans de concloure aquest article vull fer menció d'una notícia d'especial rellevància i és que la tenda Mosaic ha tancat les seves portes del Carrer Major. Sense entrar en els motius, indicaré que s'ha traslladat a la tenda del MNAT. No obstant això, a la seva pàgina web es pot consultar i demanar qualsevol cosa, per tant, que no patisca ningú.

Petra, una de les set meravelles contemporànies

Molts són els viatgers que s'han quedat fascinats amb la visió de meravelles arquitectòniques, com ara la piràmide de Gizé o el Taj Mahal, entre moltes altres. Afortunadament, disposem d'uns monuments tots plegats que han sigut i són el màxim exponent de la capacitat artística i tècnica de la humanitat. Per contra, malauradament, una part d'ells no s'han conservat i només queda el seu nom i la seva fama al llarg dels segles, com ara el Colós de Rodes o els Jardins colgants de Babilònia -- aquesta última fou realitat o ficció literària?--.
Gairebé amb tota seguretat, la major part de la gent ha sentit a dir l'expressió "les set meravelles de la humanitat". En efecte, aquest és un cànon elaborat per autors grecs --com no podia ser d'altra manera--, concretament, segons la tradició per Antípatro de Sidó (125 a.C) o bé Antrípatro de Tessalònica (entre 20 a.C. i 20 d.C.), entre molts d'altres que elaboraren llistats pareguts. I, per què el número set? Pareix ser que la influència del número set provenia de Babilònia, encara que no és aquest número exclusiu de cap cultura, atés que, per exemple, a la Bíblia ja tenia la seva importància. No obstant això, per a l'Escola de Pitàgores el número més important era no el set sinó el cinc, encara que reconeixien el set com a expressió de la totalitat de les coses, de l'univers. D'aquesta manera, tenim, per exemple, els Set Savis de Grècia, els Set contra Tebes o el cànon artístic de set caps. Siga com siga, es va confeccionar un llistat de set meravelles dignes de ser visitades que a grans trets -- és a dir, sense discusions bizantines o filològiques-- és el següent:
1. Piràmide de Gizé.
2. Els Jardins colgants de Babilònia.
3. El Temple d'Àrtemis.
4. Estàtua de Zeus a Olímpia.
5. El Mausoleu d'Halicarnàs.
6. El Colós de Rodes.
7. Far d'Alexandria.

Doncs bé, fora d'aquest --injust-- cànon clàssic, però no contemporani, de les set meravelles de l'Antigüitat, hi ha la ciutat de Petra, situada actualment en Jordània, la qual segurament molts tindran a la memòria amb aquelles escenes finals de la pel·lícula Indiana Jones i l'última croada. A banda d'aquesta popular pel·lícula, podem trobar un vídeo de la ciutat de Petra --fent clic aquí-- que cap amant de la cultura pot perdre's.
Ja per concloure l'article, esmentaré breument la història de la ciutat, encara que es pot trobar informació més ampliada en qualsevol enciclopèdia: Petra, situada en una cruïlla comercial, fou la pròspera capital del Regne dels Nabateus fins que fou incorporada a l'Imperi Romà per Pompeu el Gran, al segle I a.C. Malgrat i gràcies a aquest fet, Petra continuà amb la seva importància comercial fins que l'any 551 d.C. un terratrèmol la destruí gairebé per complet. Aleshores, a causa d'aquesta catàstrofe i també a causa del canvi de les rutes comercials, la ciutat fou abandonada i no es tornà a repoblar. Actualment, forma part tant del patrimoni de la Unesco com del reduït llistat no oficial de les set meravelles del món de l'actualitat.

P.D.: Vull agrair la seva col·laboració a Xema Abasolo, professor de Matemàtiques de l'I.E.S. Ramon Cid, en la qüestió dels números.