Marc Valeri Marcial I

Qui pensa que la literatura romana és avorrida s'equivoca. És clar, el sistema educatiu espanyol no és molt partidari de l'ensenyança del Llatí. Abans amb tres cursos de llatí al Batxillerat podies ,fins i tot, veure poesia, la qual cosa és impensable hui dia. Però, bé no m'enrotllaré i passaré a citar-vos una série de poemetes de Marcial, que va nàixer a Bilbilis, la "Calatayud" actual --si fa no fa i, ATENCIÓ, avantpassat meu per part de pare--. La traducció no és meva sinó de Antonio Ramírez Verger, publicada a l'editorial Gredos:

Liber I, 4: Si acaso, César, llegas a tocar mis libritos, depón el entrecejo dueño del mundo. Vuestros triunfos acostumbran a soportar chanzas y no avergüenza al general ser blanco de pullas. Lee, por favor, mis versos con el mismo semblante, con el que contemplas a Tímele y al cómico Latino. La censura puede permitir bromas inocentes: que lascivas son mis páginas, pero mi vida es honrada. FAIG MEVES LES PARAULES DE MARCIAL, QUI NO VULGA ESCANDALITZAR-SE QUE NO CONTINUE LLEGINT.

Liber I, 28: -- Quien crea que Acerra hiede a vino de ayer, se equivoca: Acerra siempre bebe hasta el amanecer. Vaja, com un bon grapat d'alumnes que em coneixo que segurament llegiran açò!

Liber I, 34: En umbrales sin vigilar y abiertos, Lesbia, siempre cometes "pecados" sin ocultar tus devaneos, y te gusta más el mirón que el amante y no te agrada el placer, si queda oculto. Pero las prostitutas alejan a los testigos con cortinas y cerrojos, y rara vez se abre una rendija en los lupanares del Sumemio. Al menos aprende a tener vergüenza de Quíone o Yade: los cementerios esconden a las guarras y a las putas. ¿te parece una crítica demasiado dura? Te prohíbo que te vean, no que te follen. Pareix la descripció d' Amsterdam i el seu barri...

Liber I, 37: Alivias la carga de tu vientre, Basa, --y no te da vergüenza-- en un infeliz orinal de oro, y bebes en copa de cristal: más caro, pues, cagas. I és que del cul només pot ixir una cosa: m_rd_!

Liber I, 47: Hace poco era médico, ahora Diaulo es enterrador: lo que hace de enterrador, lo había hecho también de médico. Vaja, ja fa 2000 anys que perdura la fama de "matasanos".

Liber I, 65: Cuando dije higos por la cuarta (declinación), te ríes como si fuera un barbarismo y me ordenas, Letiliano, que se diga higos por la segunda (declinación). Llamaré higos por la cuarta a lo que sabemos que nace en un árbol, y llamaré higos por la segunda, Letiliano, a lo que tú tienes. Acudit filològic i tot per un ficus!! El proper dia a veure qui em declina ficus per la segona!!!

Liber I, 83: Tu caniche, Maneya, te lame la boca y los labios: no me extraña, que al perro le guste comer mierda. Tomaaaa!!!

Liber I, 84: Quirinal no piensa que deba casarse, pese a que quiere tener hijos, y sabe el modo de hacerlo: folla a las esclavas y llena la casa y los campos de caballeros esclavos: Quirinal es un auténtico padre de familia. Pasapalabra!!

Liber I, 90: Como nunca te veía, Basa, junto a los tíos y como ningún chismorreo te atribuía un querido, sino que a tu alrededor un grupo de tu propio sexo siempre estaba a tu completo servicio, sin que hubiera un hombre, me parecías que eras, lo reconozco, una Lucrecia: pero eras tú ¡horror!, Basa, un follador. Te atreves a reunir dos coños gemelos entre sí y tu mostruoso clítoris simula al hombre. Has inventado una mostruosidad digna del enigma de Tebas: que donde no hay un hombre haya adulterio. Échale imaginación ¿sabes?

Liber I, 91: Aunque no publicas los tuyos, criticas mis versos, Lelio: o no critiques mis versos o publica los tuyos. Donde las dan las toman!

Fins aquí la recopilació del llibre primer dels epigrames de Marc --Lores no-- Valeri Marcial. Qui vulga veure aquests poemes en llatí per tal de fer-se amb vocabulari bàsic pot fer-ho a l'enllaç.

Disco ut doceam: resposta a Docendo discitur

No hi ha millor agraïment que aquell que fa un lector quan envia els seus comentaris, però en aquest cas, a més a més, Joan Gregori Albiol, professor de Llengua i Literatura Catalana --i mon padrí--, ha tingut l'amabilitat d'enviar un text de l'humanista valencià Pere Joan Nunyes que guarda relació amb la traducció de Quintilià sobre els deures del professor. Car, ell, igual que altres contemporanis seus es dedicaren a difondre els clàssics. Tanmateix, aquest text tracta més aviat dels consells que ha seguir l'alumne quan estudia, que no pas de les funcions del professor, encara que totes dues vessants estan molt relacionades. Per això sense més demora, he desat el text que m'ha enviat mon padrí per tal que tothom puga llegir-lo i comparar-lo amb el de Quintilià. Sense cap dubte, la cultura ix enriquida d'aquesta mena d'actes desinteressats, perquè crea lligams i apropa diferents àmbits d'estudi.

Pere Joan Nunyes, hel·lenista i catedràtic, als seus deixebles

València o Barcelona, sense data

L'estudiar i apendre és obra particular d'hòmens, i així no pot ser perfecta sens prudència i discreció. La prudència té en si tres parts: memòria del passat, intel·ligència del que tenim present i entre mans, i proveir al devenidor.

La memòria del passat o del que havem après, ab ninguna cosa se conserva tant i augmenta més que a l'ensenyar a altri lo que sabeu; i l'ensenyar a altri pot ser en tres maneres: o al que sap menys que vós, o al que és igual, o en presència dels que saben més que vós.

Al que sap menys li haveu d'amostrar tot lo que sabeu de pura afecció i per honra, i no per interés algú.

Davant los iguals haveu d'ensenyar de tal manera que tots ells vos sien jutges del que direu i ho prengau en paciència. Però en presència del que sap més és lo més perfet en ensenyar.

La intel·ligència del que teniu entre mans és en dos maneres: o estudiar per vós mateix o aprenent d'altri.

L'estudiar per vós mateix és més útil que l'apendre d'altri. Però estudiar per si mateix fa entendre la cosa en llegir-la en llibres correctes i emendats com són, dels llatins d'estampa, de Platino o Paulo Manuci; dels grecs d'estampa, d'Enric Esteve. I s'ha de llegir lo lloc moltes vegades i sempre ab gran atenció; i si teniu dubte en la intel·ligència d'ell, acudir als comentaris i vocabularis. Però, sobretot, procurar d'assegurar-se de la intenció que té l'autor i quin orde seguix...

L'altra manera d'entendre és oint del mestre; en eixa convé lo primer de tot tenir afecció al mestre; però no de tal manera que la passió vos destorbe vòstron estudi. Tenir-li gran atenció, i les coses que no entendreu feu que les declare en vulgar i ab exemples d'altres facultats o coses que tingau notícia. És menester, del llibre que haveu d'oir, passar-lo algunes vegades tot ans que us lo lligen, en la llengua que més ho podreu entendre; i (a) cada lliçó que haveu d'oir, anar-hi proveït de vostra casa, esforçant a entendre lo que poreu per vós mateix, i, sobretot, tenir en compte en los autors que llig lo mestre i seguix, i en les diligències que ell hi fa, per a que procureu de proveir-vos en les lliçons cada dia, de tal manera que vingau a avivar-hi la diligència.

Per a la intel·ligència que teniu entre mans i memòria del passat, importa molt l'exercici com és, en grec i llatí, traduir cada dia un tros d'una llengua en altra; i per aprendre molt de la llengua, és lo millor prendre traduccions a la lletra. I sobre totes traduccions que trobareu fetes, demanar-ho a altri: ¿a esta fórmula, ab esta llengua, quina cosa i fórmula li respondrà l'altra?

Per a no perdre temps, se fa estudiant en pocs llibres i bons, i sempre la ploma en la mà; i mai notant al marge, sinó ab un cartapàs (les notes) remeses. I des del primer dia, tenir un llibre blanc partit per matèries del que pensau que algun dia haureu de menester, i sempre tenint aquell davant, anant reduint en aquell lo que us vindrà a propòsit...; i com llegireu una cosa notable en un altre (llibre) que us puga servir, fer un senyal o remesa d'aquell tal autor.

EPISTOLARI DEL RENAIXEMENT, 2 , Clàssics Albatros

Docendo discitur

Quina ha sigut la meva sorpresa quan remenant els apunts de llatí de l'institut, he trobat un text de Quintilià sobre els deures del professor. Hui que la pedagogia pareix que ha descobert la panacea sense que solucione gaire cosa, no hem d'oblidar que aquests mateixos problemes sobre l'educació també es van donar a l'Antigüitat. Un dels autors precisament que fou professor i a la vegada escriptor -- hui es produeix aquesta situació amb els qui fan teoria de la pedagogia?-- és Marcus Fabi Quintilià (Marcus Fabius Quintilianus + 96 ca. d.C.), hispà de naixement i primer professor de retòrica pagat amb fons públics. La seva obra Institutionis oratoriae libri XII és un manual d'aprenentatge per a l'orador, però també ens deleita amb passatges com l'educació de la canalla, el valor de la lectura de certs autors per a l'orador o el ja esmentat dels deures del professor, perquè tampoc hem d'oblidar que els professors tenim unes responsabilitats i, per això, no ens hem d'instal·lar en l'autocomplacència i la indolència.
En resum, quan aprendrem que sense Grècia i Roma no seríem qui som? Quan valorarem allò que tenim de clàssics? En la meva sincera opinió, crec que hem de tenir menys teoria pedagògica de despatx i més coneixements sobre el món clàssic. No obstant això, ahí va dedicada la meva traducció del text llatí de Quintilià a tots els pedagogs d'oficina -- als quals recordaria també la frase de docendo discitur--:

Sumat igitur ante omnia parentis erga discipulos suos animum, ac succedere se in eorum locum a quibus sibi liberi tradantur existimet. Ipse nec habeat uitia nec ferat. Non austeritas eius tristis, non dissoluta sit comitas, ne inde odium, hinc contemptus oriatur. Plurimus ei de honesto ac bono sermo sit: nam quo saepius monuerit, hoc rarius castigabit; minime iracundus, nec tamen eorum quae emendanda erunt dissimulator, simplex in docendo, patiens laboris, adsiduus potius quam inmodicus. Interrogantibus libenter respondeat, non interrogantes percontetur ultro. In laudandis discipulorum dictionibus nec malignus nec effusus, quia res altera taedium laboris, altera securitatem parit. In emendando quae corrigenda erunt non acerbus minimeque contumeliosus; nam id quidem multos a proposito studendi fugat, quod quidam sic obiurgant quasi oderint. Ipse aliquid, immo multa cotidie dicat quae secum auditores referant. Licet enim satis exemplorum ad imitandum ex lectione suppeditet, tamen uiua illa, ut dicitur, uox alit plenius, praecipueque praeceptoris quem discipuli, si modo recte sunt instituti, et amant et uerentur. Vix autem dici potest quanto libentius imitemur eos quibus fauemus.

Quintiliano, Institutiones oratoriae, 2.2.4-8

"Per tant, prenga davant tots els assumptes el caràcter d'un pare enfront dels seus deixebles, i pense que es troba en el lloc d'aquestos, els fills dels quals li han sigut confiats. Ell, per la seva part, no tinga flaqueses ni les permitisca. No siga el seu rigor adust ni l'afabilitat indolent. Tinga una abundant conversa sobre allò honest i convenient: car, com més sovint els advertisca, més rarament els punirà; enfurismat el menys possible, no obstant això, no siga encobridor d'allò que s'haurà d'esmenar; (siga) avesat al treball, diligent millor que no pas desmesurat. Responga de bon grat als qui pregunten, faça preguntes, en canvi, a aquells que no les fan. En els enraonaments que cal lloar dels alumnes, no siga parc ni exagerat, atés que la primera genera l'enuig al treball, i la segona indiferència. A l'hora de corregir les coses que s'hauran d'esmenar, no siga dur ni molt menys insolent; car, fa fugir a molts de la seva intenció d'estudiar el fet que alguns els reprenen d'aquesta manera com si els hagen odiat. Ell, per la seva part, diga quelcom, més ben dit moltes coses, cada dia, les quals els seus deixebles puguen dur-se-les amb ells. En efecte, encara que proveisca suficients exemples procedents de la lectura per tal d'imitar-los, no obstant això, aquella viva veu, com es diu, nodreix més íntegrament, i sobretot la del professor al qual els seus alumnes, si de debó han estat ensenyats com cal, no sols estimen sinó que també respecten. Tanmateix, amb dificultats pot mencionar-se quant més imitem de bon grat als qui fem costat."

Traducció de Javier Marzal Anglés (I.E.S. Ramón Cid de Benicarló)

Properci: poesia, sintaxi i mètrica.

Sext Properci (Sextus Propertius 50-15 ca. a.C) va nàixer Assís dintre d'una família benestant. El poeta conta a les seves elegies algunes coses de la seva vida enmig dels molts i turbulents sentiments amorosos que el dominaren. Gràcies a les seves referències sabem que fou víctima de les redistribucions de terres arrel de la Guerra de Perugia per part dels triumvirs. Un cop a Roma va tenir molta vinculació amb el cercle cultural del protector Mecenes, a l'hora que també s'enamorà d'una tal Hòstia, la immortal Cynthia dels seus poemes: un amor i un desamor narrat en clau poètica al llarg de la tota la seva obra. No obstant això i per això, hi ha poemes també d'exaltació nacionalista en favor de les reformes propugnades per August. Una sola destinatària dels seus carmina -- Cynthia prima fuit, Cynthia finis erit, I, 12, 20-- i un abundant repertori de mitologia són les diferències --entre d'altes-- que hi ha amb l'altre gran poeta del moment, Tibul.
El problema de la sintaxi em fou presentat pel meu professor de Grec i ara company en la tasca docent, Paco Triviño. I, és clar, la vena filològica que ens corre per tot el cos va fer que ens posarem a pensar sobre aquesta qüestió. Per això, un cop feta la corresponent introducció sobre Properci, comentaré tot seguit els versos de l'elegia que presenten la dificultat sintàctica, encara que no gaire, als quals, si no es presta un poc de cura, pot passar desapercebuda aquesta qüestió. Els versos, la referència dels quals és I, 19, 13-14, són els següents: Illic formosae veniant chorus heroinae,// quas dedit Arguivis Dardana praeda viris.
En primer lloc, cal localitzar el problema en qüestió: chorus, nom de la segona declinació -- no pot ser de la quarta perquè els diccionaris ho desmenteixen-- que está en nominatiu singular i és, teòricament, el subjecte del verb veniant. A més a més, tenim formosae heroinae que no pot ser genitiu ni datiu singular perquè després a l'oració de relatiu tenim quas, l'antecedent de la qual és precisament formosae heroinae. Per tant, aquest sintagma és nominatiu plural. A més a més, cal dir que l'aparat crític de l'edició de Alma mater no aporta gaire informació sobre aquest assumpte, atés que només posa la variant veniat per a veniant, amb la qual cosa tornaríem a fer la mateixa pregunta: com pot tenir un verb en plural -- o singular si fem cas de l'aparat crític-- un nominatiu --subjecte?-- en singular i un altre nominatiu en plural ?
Un cop en aquest punt, cal mirar en primer lloc les traduccions que tenim. Per la seva part, l'edició de Alma Mater a càrrec de els professors Antonio Tovar i Maria T. Belfiore fa la següent traducció: "Hasta allí podrían venir las bellas heroínas que dió el despojo de Troya a los héroes argivos". Una traducció on es pot comprovar que el chorus està omés. No obstant això, una versió més fidel a l'original llatí és la que proposa el professor Antonio Ramírez Verger a l'editorial Gredos: "Allí lleguen a coro las hermosas heroínas, las que el botín de Troya entregó a los héroes griegos". Aquesta traducció va encendre tots els llums per tal de resoldre el problema. En efecte, chorus com a complement predicatiu del subjecte que seria formosae heroinae, interpretació que quadra a la perfecció amb l'edició crítica de "Alma Mater perquè no posa comes -- i un complement predicatiu no les necessita--a chorus.

Ara bé, el professor Ricardo Hernández de la Universitat de València, després d'haver-li consultat aquesta qüestió purament filològica per la meva part, em va suggerir una altra interpretació: chorus subjecte per concordança ad sensum de veniant, atés que és un nom que representa una col·lectivitat, i aposició formosae heroinae. També es pot invertir aquest raonament, formosae heroinae com a subjecte i aposició chorus. No obstant això, aquesta darrera interpretació sí que plantejaria un problema d'edició textual que és el següent: llavors chorus hauria d'anar entre comes. Val a dir que l'edició del text d'una obra clàssica és interpretació purament personal de cada editor.
Tanmateix, si hem cregut que el problema ja estava resolt, ens equivoquem perquè falta l'escansió mètrica peculiar d'aquest vers ja de per si enrevessat. L'escansió d'aquest dístic elegíac --hexàmetre més pentàmetre, recordem-- és la següent: --/--/- vv/-vv/--/--//-vv/--/-/-vv/-vv/-. La cesura és a l'hexàmetre la pentemímera -- també pot ser la heptemímera--, i al pentàmetre. I al pentàmetre la pentemímera. Però la pregunta, que encara no he resolt, és: ¿per què el cinqué peu, el qual serveix per a marcar el ritme i per això sol estar gairebé sempre en dàctil, aquí es troba en espondeu, en un poema on, a més, la realització d'aquest peu en la resta dels versos és dàctil?
Com es pot veure, la filologia és immensa, encara que sovint es perd en discusions bizantines com aquesta. No obstant això i per això precisament, és tant important la cultura grecorromana i el seu llegat, perquè d'una paraula, d'un vers podem traure rius de tinta.