NI REIS NI MAGS, PERÒ SÍ D'ORIENT

Quan vaig preparar el tema de l'origen del cristianisme per a l'assignatura d'Alternativa a la Religió de tercer d'E.S.O., i vaig tornar a llegir els evangelis del Nou Testament, edició trilingüe de la B.A.C. de Jose María Bover i Jose O'callaghan, em vaig endur una sorpresa --la primera-- perquè el passatge de l'adoració dels "Reis Mags" tan sol apareixia a l'evangeli de Mateu. Aleshores, vaig recórrer al text en grec i llatí --cal dir que primer vaig llegir-lo en castellà-- i em vaig dur una segona sorpresa: el text tant en grec com en llatí no fa cap menció pel que fa a la condició de reis d'aquests personatges. Únicament, Mateu qualifica com a rei -- βασιλέως i rex-- a Herodes el Gran, a aquests individus, en canvi, els anomena μάγοι i en la versió llatina Magi -- fixeu-vos en la diferència entre majúscula i minúscula que presenta l'edició, pot ser també un indicatiu?--. Llavors, vaig pensar d'acudir als diccionaris per tal d'esbrinar el seu significat, atés que a ull nu la qüestió era difícil de pair. Car, els diccionaris m'oferien l'accepció de mag que tots coneixem, però també --i tercera sorpresa-- la versió de sacerdot, savi de Pèrsia, lloc que, casualment, està ubicat ἀπὸ ἀνατολῶν, ab oriente per als amants del llatí , per citar les paraules que hi ha al mateix text.
Per tant, i en conclusió, nenes i nens, el "reis mags" ni són reis ni mags: han esdevingut reis per art de màgia. Això sí, tots tres són d'Orient.

IANUS BIFRONS

Ha passat el dia de Cap d'Any enmig de la follia que provoca la festa i dels costums fa temps arrelats a aquests tipus de celebració. En efecte, l'any 2007 és història, un record ja, però el 2008 representa l'esperança, l'inici de molts projectes i il·lusions. Són les dues cares d'un dia, són les dues cares de Janus: el passat i el futur. Precisament, els romans el primer dia de Gener feien festa major pel començament d'una nova vida i es desitjaven molta felicitat a les envistes del nou any.
Janus sembla ser que és un déu purament itàlic, el culte del qual fou introduït a Roma precisament ja pel seu fundador, Ròmul. Etimològicament, el seu nom guarda relació amb el de ianua, que vol dir "porta". En efecte, el seu temple, manat construir pel pietós rei Numa, té forma cúbica amb dues entrades enfrontades, les quals, segons la tradició --bé, una d'elles--, no s'havien de tancar mentre Roma tingués alguna guerra per concloure, de tal manera que els exèrcits romans pugueren entrar i sortir victoriosos de les batalles. Altra tradició fa remontar aquest fet als temps del rapte de les Sabines i l'ajut del déu als romans quan estaven a punt de ser aniquilats. D'aquesta manera, les portes obertes simbolitzava que el déu pugues acudir a socórrer els romans, cas que fos necessari. Siga com siga, per la seva doble vessant d'interior i exterior és el déu dels començaments: de l'any --en efecte, ianuarius està dedicat a Janus--, del primer dia de cada mes -- les kalendae estaven consagrades tant a Juno com a Janus-- de les primeres hores del dia -- amb l'apelatiu de Janus matutinus--, dels càrrecs dels magistrats etc., i, per extensió, el déu de totes les coses, principium deorum. Els seus atributs són una clau a la mà esquerra i un bàcul a la dreta i se'l representa amb dues cares, bé amb l'apelatiu de Geminus, o bé de Bifrons.
En resum, si ens fixem en altres cultures d'arreu del món veurem que d'una manera o d'una altra sempre hi ha un rite de purificació, un mite o explicació que simbolitza la mort i la renaixença, el passat i el futur, el record enfront de l'esperança. A Europa aquest costum de la celebració del darrer dia de l'any prové, com no podia ser d'altra forma, de la cultura clàssica i, més concretament, de la cultura romana.

Disco ut doceam: resposta a Docendo discitur

No hi ha millor agraïment que aquell que fa un lector quan envia els seus comentaris, però en aquest cas, a més a més, Joan Gregori Albiol, professor de Llengua i Literatura Catalana --i mon padrí--, ha tingut l'amabilitat d'enviar un text de l'humanista valencià Pere Joan Nunyes que guarda relació amb la traducció de Quintilià sobre els deures del professor. Car, ell, igual que altres contemporanis seus es dedicaren a difondre els clàssics. Tanmateix, aquest text tracta més aviat dels consells que ha seguir l'alumne quan estudia, que no pas de les funcions del professor, encara que totes dues vessants estan molt relacionades. Per això sense més demora, he desat el text que m'ha enviat mon padrí per tal que tothom puga llegir-lo i comparar-lo amb el de Quintilià. Sense cap dubte, la cultura ix enriquida d'aquesta mena d'actes desinteressats, perquè crea lligams i apropa diferents àmbits d'estudi.

Pere Joan Nunyes, hel·lenista i catedràtic, als seus deixebles

València o Barcelona, sense data

L'estudiar i apendre és obra particular d'hòmens, i així no pot ser perfecta sens prudència i discreció. La prudència té en si tres parts: memòria del passat, intel·ligència del que tenim present i entre mans, i proveir al devenidor.

La memòria del passat o del que havem après, ab ninguna cosa se conserva tant i augmenta més que a l'ensenyar a altri lo que sabeu; i l'ensenyar a altri pot ser en tres maneres: o al que sap menys que vós, o al que és igual, o en presència dels que saben més que vós.

Al que sap menys li haveu d'amostrar tot lo que sabeu de pura afecció i per honra, i no per interés algú.

Davant los iguals haveu d'ensenyar de tal manera que tots ells vos sien jutges del que direu i ho prengau en paciència. Però en presència del que sap més és lo més perfet en ensenyar.

La intel·ligència del que teniu entre mans és en dos maneres: o estudiar per vós mateix o aprenent d'altri.

L'estudiar per vós mateix és més útil que l'apendre d'altri. Però estudiar per si mateix fa entendre la cosa en llegir-la en llibres correctes i emendats com són, dels llatins d'estampa, de Platino o Paulo Manuci; dels grecs d'estampa, d'Enric Esteve. I s'ha de llegir lo lloc moltes vegades i sempre ab gran atenció; i si teniu dubte en la intel·ligència d'ell, acudir als comentaris i vocabularis. Però, sobretot, procurar d'assegurar-se de la intenció que té l'autor i quin orde seguix...

L'altra manera d'entendre és oint del mestre; en eixa convé lo primer de tot tenir afecció al mestre; però no de tal manera que la passió vos destorbe vòstron estudi. Tenir-li gran atenció, i les coses que no entendreu feu que les declare en vulgar i ab exemples d'altres facultats o coses que tingau notícia. És menester, del llibre que haveu d'oir, passar-lo algunes vegades tot ans que us lo lligen, en la llengua que més ho podreu entendre; i (a) cada lliçó que haveu d'oir, anar-hi proveït de vostra casa, esforçant a entendre lo que poreu per vós mateix, i, sobretot, tenir en compte en los autors que llig lo mestre i seguix, i en les diligències que ell hi fa, per a que procureu de proveir-vos en les lliçons cada dia, de tal manera que vingau a avivar-hi la diligència.

Per a la intel·ligència que teniu entre mans i memòria del passat, importa molt l'exercici com és, en grec i llatí, traduir cada dia un tros d'una llengua en altra; i per aprendre molt de la llengua, és lo millor prendre traduccions a la lletra. I sobre totes traduccions que trobareu fetes, demanar-ho a altri: ¿a esta fórmula, ab esta llengua, quina cosa i fórmula li respondrà l'altra?

Per a no perdre temps, se fa estudiant en pocs llibres i bons, i sempre la ploma en la mà; i mai notant al marge, sinó ab un cartapàs (les notes) remeses. I des del primer dia, tenir un llibre blanc partit per matèries del que pensau que algun dia haureu de menester, i sempre tenint aquell davant, anant reduint en aquell lo que us vindrà a propòsit...; i com llegireu una cosa notable en un altre (llibre) que us puga servir, fer un senyal o remesa d'aquell tal autor.

EPISTOLARI DEL RENAIXEMENT, 2 , Clàssics Albatros